L'INFINIT RAN DE TERRA

Foto by @lareki (Instagram)

Tinc tendència a mirar-me el món des d'una perspectiva humana. És a dir, des de l'alçada justa dels ulls. Contemplo tot allò que em trobo pel camí amb mirada desperta i inquieta. Amb aquesta activitat, em trobo amb gent de cara que fa el mateix exercici visual. No alço massa el cap i això m'ho retrec sovint. Allà dalt, s'amaguen les meravelles més indescriptibles que hom es pugui imaginar, diuen. No em projecto cap a amunt i, consti per escrit, que és una proposta que em repeteixo sovint complir i que no acabo de fer meva. Ni estudio anglès com cal, ni vaig al gimnàs ni miro enlaire... Tres taques negres dins el meu currículum Homo sapiens.

De fet, potser és que no m'hi acabo de trobar bé alçant la vista cap a l'infinit. Potser el reconec massa lluny i em fa sentir una engruna insignificant. He provat fer el contrari: ajupir-me i observar des de l'antítesi i la veritat és que  he descobert que aquí, en aquesta línia ensotada a nivell dels turmells, m'hi sento millor. Amb el nas ran de terra, com un talp o un ós formiguer visuro el món com es belluga i estic impressionada. 

He descobert sorprenents estampes quotidianes. L'anar i el venir de peus que xafen efusivament el carrer, per anar a trobar-se amb algú estimat o per no fer tard a la feina o per anar a visitar una exposició acabada d'arribar d'un lloc  remot. 

D'altres leviten: són aquells peus que no tenen pressa i que assaboreixen el batec de la ciutat. Que fan fotos, que s'aturen a les cantonades amb un mapa a la mà, que miren aparadors i somien en allò que sembla probablement impossible d'aconseguir. 

M'he topat amb uns peus que avancen amb la parsimònia que l'atur els marca, arrosseguen misèries i preocupacions, caminen presos per la desesperança i el tedi per un present que no ofereix res més que tristes notícies. 

Peus petits que fan camí amb una candidesa enyorada, peus grans de mida i de saviesa, peus que corren, que fugen, que s'amaguen als portals. Peus bonics que ploren enfilats en uns talons torturadors, peus descalços de companyia i que van fent tombs sense rumb. 

I de sobte, un capvespre de tardor, quan l'estiu ja no és més que un fum que s'allunya per no tornar, em trobo amb uns peus que reposen. Uns peus que parlen d'una vida rebel. Uns peus que descansen i que gaudeixen de l'instant. A través de l'angle de les seves cames, he vist el món reduït a una imatge de museu. Vida plena embolcallada d'una bellesa que desconeixia. 

Ja no m'aixeco més. Com els rèptils mantindré aquesta postura fins que la pell se'm trasmudi. No vull mirar més què hi ha per sobre... L'ànima, que pensava que era tatuada en l'infinit, l'he trobada enganxada  a les llambordes del carrer d'aquesta ciutat.