17 d’oct. 2016



Una pel·lícula impressionant en tots els sentits. Una crítica feroç a la sociatet consumista,  capitalista i faltada de valors humans. Altament recomanable!
No entenc perquè ha passat de puntetes...
El dia que vaig anar al cinema vaig veure la peli jo sola a la sala. Una sal de 400 butaques i un sol espectador: jo.

Em va entristir ser l¡únic testimoni aquell dia perquè el que estava veient m'omplia d'una vitalitat increïble. Prendre consciència del meu món en plena solitud davant d'aquella gran pantalla.

No us la perdeu...Hi trobareu grans reflexions.

17 de nov. 2015

EL PAISANO



Després dels atemptats a París, un alumne magribí em va demanar si podia posar una cançó a la classe.
El fet de veure com els seus companys escoltaven la lletra, el va fer sentir molt tranquil...
A les aules també hem de fer molta feina. Tenim una responsabilitat molt gran. L'educació que rebin aquests nois i noies de les nostres classes també forma part del seu currículum vital.
Em sento molt i molt feliç pel Karim. Perquè d'alguna forma troba la pau amb ell mateix quan tota la classe aplaudeix la seva aportació tan important.

1 d’oct. 2015

REFLEXIÓ INDEPENDENTISTA

POLÍTICA

Catalunya reneix davant 'l'altra Espanya'


EL PERIODICO DE CATALUNYA Dijous, 1 d'octubre del 2015 Virginia Palomo (Santa Maria d'Oló)
Sento llàstima per l’altra Espanya. No per l’Espanya hereva de Felip V; no per l’Espanya de Ferran VII que va combatre l’ocupació francesa i va restablir la Monarquia absoluta; no per la caciquil, ni per la franquista, ni per l’Espanya que viu del somni del passat imperialista ni per la que defensava Martínez Campos cap al 1874... Sento llàstima per l’altra Espanya, la que viu sota una única òptica impregnada de pors i derrotes. Aquella que voldria ressorgir com ara ho fa Catalunya amb aquesta revolució pacífica contra una injustícia de tants segles. Sento llàstima per l’Espanya que calla. La que veu en silenci com la dreta feixista ha fet del seu discurs l’únic camí possible. Com bé deia Valle Inclán, «el sentit tràgic de la vida espanyola només es pot donar amb una estètica sistemàticament deformada. Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea». I així malviuen una Espanya i l'altra. Fent veure que van de la mà mentre una prem amb força la mà de l’altra. Catalunya comença la seva via en solitari per allunyar-se dels preceptes demagogs i de la manca de llibertat. Una Catalunya que vol fer justícia en nom de tots aquells que ja no tenen veu i que encara resten en fosses comunes. Catalunya reneix, mentre l’altra Espanya, la trista i ofegada, ens mira i s’admira de la nostra valentia.


6 de maig 2015

PERFECT SENSE



Distopia molt recomanable...

19 d’abr. 2015

DISCONNECT





Em va frapar realment. Potser perquè és una pel·lícula que té poc de fictici. Estem imbuïts en un món absolutament contaminat de màquines que ens allunyen de la vida quotidiana més propera i ens aproximen a un món virtual que sembla una finestra oberta a nous horitzons ple de noves relacions que semblen ser enriquidores. Estupideses comunicatives, valentia darrere d'un teclat... horror, engany, tristesa... Està molt ben tramada i realment et convida a pensar de com de perillós pot ser aquest món nostre tecnològic que en aparença sembla molt i molt innocent i que en realitat és un monstre destructor. 
Bona reflexió i bon resultat. Cal estar atent... filtrar la síntesi és un camí interessant que no s'ha de menystenir.

18 d’abr. 2015

SOPHIE CALLE. “Com ens construïm” i “com ens miren”


L’artista francesa Sophie Calle va convertir un correu electrònic de ruptura en un dels treballs que li han donat més ressò: va donar la carta a 107 dones que tinguessin la capacitat d’interpretar-la, des d’actrius (Victoria Abril, Jeanne Moreau) i cantants (Maria de Medeiros, Christina Rosenvinge) fins a una correctora d’estil, una advocada i una psicoanalista, entre d’altres, perquè li expliquessin la seva versió del text. Aquesta obra, Cuidi’s molt, amb la qual Calle va representar França a la Biennal de Venècia del 2007, està ubicada al centre de Modus vivendi, l’exposició que la Virreina li dedica a partir d’avui i fins al 7 de juny. Amb tot, l’artista resta importància al pes de l’autobiografia en la seva obra. “Hi ha molts moments de la meva vida que no utilitzo en les meves obres perquè no crec que tinguin prou potencial per arribar a l’altre”, diu. I sovint difumina la seva presència amb els mateixos mecanismes que ha fet servir per crear ficcions autobiogràfiques.
Modus vivendi inclou una dotzena de sèries de l’artista realitzades des de mitjans dels anys 80. Algunes estan amarades d’humanitat i de compassió cap a les persones que hi participen. A Les aveugles [Els cecs], Calle va demanar a una sèrie de persones cegues de naixement quina era la seva idea de bellesa. “El blanc deu ser el color de la puresa. Diuen que el blanc és bonic. Doncs jo també ho crec. Però si no ho fos, em seria igual”, diu una de les persones que va participar en l’obra. “La cosa més bonica que he vist mai és un buidatge del Crist de Vézelay. La bellesa absoluta. El relleu era força impressionant. Recordo que se li veien els cabells del cap i, al tronc, la sang coagulada. M’agradaria tornar-lo a veure”, diu una altra.

Els textos són fonamentals en les obres de Sophie Calle, i durant el desenvolupament d’una peça sovint en sorgeix una altra. Com que durant la preparació de Les aveugles trobava més persones que havien perdut la vista que cecs de naixement, va realitzar L’última imatge, en què demanava als participants que descrivissin l’últim que havien vist: “No hi ha última imatge, ja que vaig perdre la vista lentament, sinó una imatge que persisteix, que trobo a faltar: tres nens que no veig, asseguts l’un al costat de l’altre, davant meu, al divan de la sala, on és vostè”. “Estava brodant una catifa d’Isparta amb la meva mare. Una comanda. N’havíem fet la meitat. El fons de la catifa era vermell i blanc, i el motiu estava format de flors amb pètals grocs i blancs. De cop i volta, tot es va ennuvolar. Vaig confondre els colors. El groc i el blanc es van mesclar. Aquell vespre em vaig quedar cega”, van dir, respectivament, El cec del divan i La cega del brodat.
De l’afecte a la denúncia
“Com ens construïm” i “com ens miren” són dues de les claus de l’art de Sophie Calle, explica el comissari de la mostra, Agustín Pérez Rubio, que ha volgut reprendre la trajectòria de l’artista en el punt on es va aturar l’exposició que la Fundació La Caixa li va dedicar a mitjans dels anys 90,Sophie Calle. Relats. La mirada torna a estar present a Voir la mer [Veure el mar], realitzada a Istanbul, on va immortalitzar la reacció de diversos homes i dones després de veure el mar per primera vegada. A més de les persones cegues, algunes de les imatges de sants destruïts durant la Guerra Civil que va trobar en un llibre i que va reproduir a Danys col·laterals, estàtues enemigues, tampoc hi poden veure perquè tenen els ulls arrencats.
El vessant afectiu d’aquestes obres es torna denúncia a Danys col·laterals, centre de diana,una sèrie de retrats de delinqüents fitxats que la policia d’una ciutat nord-americana va fer servir per fer-hi pràctiques de tir. Sophie Calle els va tapar els ulls per respecte i per por a represàlies, un gest que encara destaca més les senyals de bales que tenen al rostre.
(Ara. cat) 

JORDI AMENÓS "METÀFORA"

14 de des. 2014

L A EDUCACIÓN EMOCIONAL (El País)

El fenómeno es imparable. Los nuevos tiempos exigen desarrollar las capacidades innatas de los niños y cambiar las consignas académicas.



ILUSTRACIÓN DE ANNA PARINI


¿Estamos educando a las nuevas generaciones para vivir en un mundo que ya no existe? El sistema pedagógico parece haberse estancado en la era industrial en la que fue diseñado. La consignarespecto al colegio ha venido insistiendo en que hay que “estudiar mucho”, “sacar buenas notas” y, posteriormente, “obtener un título universitario”. Y eso es lo que muchos han procurado hacer. Se creyó que, una vez finalizada la etapa de estudiantes, habría un “empleo fijo” con un “salario estable”.

Pero dado que la realidad laboral ha cambiado, estas consignas académicas han dejado de ser válidas. De hecho, se han convertido en un obstáculo que limita las posibilidades profesionales. Y es que las escuelas públicas se crearon en el siglo XIX para convertir a campesinos analfabetos en obreros dóciles, adaptándolos a la función mecánica que iban a desempeñar en las fábricas. Tal como apunta el experto mundial en educación Ken Robinson, “los centros de enseñanza secundaria contemporáneos siguen teniendo muchos paralelismos con las cadenas de montaje, la división del trabajo y la producción en serie impulsadas por Frederick Taylor y Henry Ford”.
Si bien la fórmula pedagógica actual permite que los estudiantes aprendan a leer, escribir y hacer cálculos matemáticos, “la escuela mata nuestra creatividad”. A lo largo del proceso formativo, la gran mayoría pierde la conexión con esta facultad, marginando por completo el espíritu emprendedor. Y como consecuencia, se empiezan a seguir los dictados marcados por la mayoría, un ruido que impide escuchar la propia voz interior.


La voz de los adolescentes
“Desde muy pequeño tuve que interrumpir mi educación para empezar a ir a la escuela”
Gabriel García Márquez
Cada vez más adolescentes sienten que el colegio no les aporta nada útil ni práctico para afrontar los problemas de la vida cotidiana. En vez de plantearles preguntas para que piensen por sí mismos, se limitan a darles respuestas pensadas por otros, tratando de que los alumnos amolden su pensamiento y su comportamiento al canon determinado por el orden social establecido.
Del mismo modo que la era industrial creó su propia escuela, la era del conocimiento emergente requiere de un nuevo tipo de colegio. Básicamente porque la educación industrial ha quedado desfasada. Sin embargo, actúa como un enfermo terminal que niega su propia enfermedad. Ahogada por la burocracia, la evolución del sistema educativo público llevará mucho tiempo en completarse. Según Robinson, “ahora mismo sigue estando compuesto por tres subsistemas principales: el plan de estudios (lo que el sistema escolar espera que el alumno aprenda), la pedagogía (el método mediante el cual el colegio ayuda a los estudiantes a hacerlo) y la evaluación, que vendría a ser el proceso de medir lo bien que lo están haciendo”.

La mayoría de los movimientos de reforma se centran en el plan de estudios y en la evaluación. Sin embargo, “la educación no necesita que la reformen, sino que la transformen”, concluye este experto. En vez de estandarizar la educación, en la era del conocimiento va a tender a personalizarse. Esencialmente porque uno de los objetivos es que los chavales descubran por sí mismos sus dones y cualidades individuales, así como lo que verdaderamente les apasiona.
En el marco de este nuevo paradigma educativo está emergiendo con fuerza la “educación emocional”. Se trata de un conjunto de enseñanzas, reflexiones, dinámicas, metodologías y herramientas de autoconocimiento diseñadas para potenciar la inteligencia emocional. Es decir, el proceso mental por medio del cual los niños y jóvenes puedan resolver sus problemas y conflictos emocionales por sí mismos, sin intermediarios de ningún tipo.
La base pedagógica de esta educación en auge está inspirada en el trabajo de grandes visionarios del siglo XX como Rudolf Steiner, María Montessori u Ovide Decroly. Todos ellos comparten la visión de que el ser humano nace con un potencial por desarrollar. Y que la función principal del educador es acompañar a los niños en su proceso de aprendizaje, evolución y madurez emocional. En esta misma línea se sitúan los programas de la educación lenta, libre y viva que están consolidándose como propuestas pedagógicas alternativas dentro del sistema. Eso sí, el gran referente del siglo XXI sigue siendo la escuela pública de Finlandia, país que lidera el ranking elaborado por el informe PISA.


¿Para qué sirve?
“Educar no consiste en llenar un vaso vacío, sino en encender un fuego latente”
Lao Tsé
La educación emocional está comprometida con promover entre los jóvenes una serie de valores que permitan a los chavales descubrir su propio valor, pudiendo así aportar lo mejor de sí mismos al servicio de la sociedad. Entre estos destacan:
Autoconocimiento. Conocerse a uno mismo es el camino que conduce a saber cuáles son las limitaciones y potencialidades de cada uno, y permite convertirse en la mejor versión de uno mismo.

Responsabilidad. Cada uno de nosotros es la causa de su sufrimiento y de su felicidad. Asumir la responsabilidad de hacerse cargo de uno mismo en el plano emocional y económico es lo que permite alcanzar la madurez como seres humanos y realizar el propósito de vida que se persiga.
Autoestima. El mundo no se ve como es, sino como es cada uno de quienes lo observan. De ahí que amarse a uno mismo resulte fundamental para construir una percepción más sabia y objetiva de los demás y de la vida, nutriendo el corazón de confianza y valentía para seguir un propio camino.


Claves para saber más


ANNA PARINI
Libro
¡Esta casa no es un hotel!
Irene Orce (Grijalbo)

Este libro es un manual de educación emocional para padres de adolescentes. Está escrito desde la perspectiva de los chavales, y su intención es proporcionar claves y herramientas para que los adultos aprendan a crear puentes más constructivos con sus hijos.

Documental
La educación prohibida
Un documental que propone cuestionar las lógicas de la escolarización moderna y la forma de entender la educación, visibilizando experiencias educativas diferentes, que plantean la necesidad de un nuevo paradigma educativo.
Felicidad. La felicidad es la verdadera naturaleza del ser humano. No tiene nada que ver con lo que se tiene, con lo que se hace ni con lo que se consigue. Es un estado interno que florece de forma natural cuando se logra recuperar el contacto con la auténtica esencia de cada uno.
Amor. En la medida que se aprende a ser feliz por uno mismo, de forma natural se empieza a amar a los demás tal como son y a aceptar a la vida tal como es. Así, amar es sinónimo de tolerancia, respeto, compasión, amabilidad y, en definitiva, dar lo mejor de nosotros mismos en cada momento y frente a cualquier situación.
Talento. Todos tenemos un potencial y un talento innato por desarrollar. El centro de la cuestión consiste en atrevernos a escuchar la voz interior, la cual, al ponerla en acción, se convierte en nuestra auténtica vocación. Es decir, aquellas cualidades, fortalezas, ­habilidades y capacidades que permiten emprender una profesión útil, creativa y con sentido.
Bien común. Las personas que han pasado por un profundo proceso de autoconocimiento se las reconoce porque orientan sus motivaciones, decisiones y acciones al bien común de la sociedad. Es decir, aquello que hace a uno mismo y que además hace bien al conjunto de la sociedad, tanto en la forma de ganar como de gastar dinero.
En vez de seguir condicionando y limitando la mente de l as nuevas generaciones, algún día –a lo largo de esta era– los colegios harán algo revolucionario: educar. De forma natural, los niños se convertirán en jóvenes con autoestima y confianza en sí mismos. Y estos se volverán adultos conscientes, maduros, responsables y libres, con una noción muy clara de quiénes son y cuál es su propósito en la vida. El rediseño y la transformación del sistema educativo son, sin duda alguna, unos de los grandes desafíos contemporáneos. Que se hagan realidad depende de que padres y educadores se conviertan en el cambio que quieren ver en la educación

13 de des. 2014

AI WEI WEI- ARTISTA DISSIDENT

On the Table. Ai Weiwei from La Virreina Centre de la Imatge on Vimeo.

On the Table. Ai Weiwei proposa un recorregut complet per la vida i l’obra de l'artista a través de diverses peces i materials, en una proposta elaborada a escala de les sales de La Virreina Centre de la Imatge.
L'exposició permet conèixer la trajectòria artística d'Ai Weiwei, des dels seus inicis al Nova York dels vuitanta fins avui, convertit en l'artista xinès dissident més conegut i influent del món. Activista i mediàtic, la seva obra es fon amb la seva militància en la denúncia de la manca de llibertats a la Xina, alhora que està present als principals esdeveniments i col·leccions d’art contemporani.
On the Table. Ai Weiwei aprofundeix en les estratègies d’apropament i intervenció sobre la realitat a través de la imatge. Des d'una pràctica artística que inclou la fotografia i el film documental, l’escultura, el disseny i l’arquitectura, les imatges d’Ai Weiwei són operacions que transcendeixen formats i disciplines, infiltrant-se i circulant també per xarxes socials i àmbits relacionats amb la cultura popular. A més de diverses obres clau per aprofundir en el treball d’aquest artista, a La Virreina es presenten obres inèdites, noves produccions i instal·lacions específiques ideades per Ai Weiwei amb motiu d’aquesta mostra.

29 de nov. 2014

VICTOR KUPPERS / EL CANVI D'ACTITUD

ENRIQUE SIMÓ

ENTREVISTA:ENRIQUE SIMÓ | EXPERTO EN DESARROLLO PERSONAL | GESTIÓN Y FORMACIÓN

"La inteligencia es la capacidad de sentirte en paz frente a la adversidad"

La serenidad permite a las personas ser "más creativas y productivas"


Para hacer el mejor uso de sí mismos, los seres humanos deben conocer y comprender cómo funciona su mente y sus pensamientos. Más que nada porque si no se realiza este "trabajo interior", lo más probable es que se viva bajo la tiranía de la ignorancia, que siempre quiere que la realidad se adapte a sus deseos egocéntricos. Además, bajo este estado de inconsciencia, las personas suelen reaccionar "impulsiva y negativamente" cuando no sucede lo que están esperando, lo que causa mucho malestar

En el ámbito de la empresa, este cambio de paradigma -que pone el foco en la realidad interior de los individuos- está entrando de la mano de los expertos en desarrollo personal, un proceso de autoconocimiento y transformación cada vez más demandado por los profesionales españoles. Entre los formadores más reconocidos, destaca el consultor ycoach Enrique Simó (Algeciras, 1959), especializado en autoliderazgo basado en inteligencia emocional y espiritual. Simó imparte seminarios y conferencias para directivos en España y Latinoamérica y es profesor de meditación en la Asociación Brahma Kumaris.


"El desarrollo personal posibilita que los profesionales acepten lo que no depende de ellos y cambien lo que sí está a su alcance"


"Lo importante no es lo que hacemos, ni siquiera lo que conseguimos, sino cómo nos sentimos antes, durante y después de hacerlo"


"Uno de los errores en la asignación de directivos es asociar un alto nivel de inteligencia operativa con la capacidad de saber dirigir personas"
Pregunta. Se dice que la inteligencia es la capacidad para adaptarse al medio...
Respuesta. Sin embargo, si dicha adaptación nos genera estrés, vacío y malestar, como sucede hoy en día en las denominadas sociedades desarrolladas, lo inteligente es ir más allá del condicionamiento recibido y verificar a través de nuestra propia experiencia qué es lo que más bienestar nos produce para luego ser coherentes con ello. En la medida de lo posible, uno siempre puede elegir qué estilo de vida prefiere llevar. Ciertas renuncias conllevan otro tipo de ganancias y viceversa. Si lo que verdaderamente nos interesa es ser felices, lo importante no es lo que hacemos, ni siquiera lo que conseguimos, sino cómo nos sentimos antes, durante y después de hacerlo.
P. Entonces, ¿cómo definiría la inteligencia? ¿Para qué sirve?
R. La inteligencia es la capacidad de lograr estar bien con nosotros mismos, con los demás y con la realidad de la que todos formamos parte, independientemente de cuáles sean nuestras circunstancias externas. Se puede decir que es la capacidad de sentirnos en paz frente a la adversidad. Sólo estando tranquilos y serenos podemos ser proactivos, creando armonía en nuestro entorno laboral, siendo más felices y, en consecuencia, más creativos y productivos.
P. ¿Qué tipo de inteligencia predomina entre los directivos?
R. La inteligencia operativa, que permite retener y procesar información, resolviendo situaciones prácticas. Uno de los errores más comunes que se han cometido en la asignación de directivos es el de asociar un alto nivel de inteligencia operativa con la capacidad de saber tratar y dirigir personas.
P. ¿Por qué motivo?
R. Porque más allá de pensar mucho, poseer grandes cantidades de información y ser capaz de planificar y discutir una idea, a estos directivos les cuesta trabajar en equipo y aceptar ayuda. Debido a su incompetencia emocional, suelen enfadarse y controlar en exceso a sus colaboradores, viviendo en un permanente estado de estrés y de vacío interior que les impide detenerse a reflexionar sobre cómo están gestionándose a sí mismos... Ahí surge la necesidad de potenciar la inteligencia emocional, que permite reconocer y canalizar diferentes estados de ánimo. Pero para iniciar este proceso de autoconocimiento, deben tener el valor de enfrentarse a sí mismos, tanto a su parte más oscura como a su grandeza, a su potencial...
P. ¿Cómo se reconoce la inteligencia emocional?
R. El directivo que ha desarrollado su inteligencia emocional tiene la habilidad de saber convivir con los demás, reconociendo que cada persona tiene su propio punto de vista, sin tratar de imponer el suyo. Tiene sentido del humor, conoce sus fortalezas y debilidades y sabe que el mayor potencial son las personas. Ha aprendido a reconocer, aceptar y canalizar sus emociones. No tiene miedo de pedir ayuda y se interesa en crear un entorno más relajado y motivador, dejando espacio para las relaciones personales... A partir de esta observación y transformación de sí mismo se puede desarrollar la inteligencia espiritual.
P. ¿Inteligencia espiritual?
R. Este tipo de inteligencia trata con los elementos más sutiles y que no son visibles a simple vista, como las situaciones existenciales del ser humano, la respuesta a la pregunta "¿quién soy?", el propósito o sentido profundo de la vida y la paz y felicidad interiores. Para poder desarrollar esta inteligencia es necesario conocer, comprender e ir más allá de nuestro yo egocéntrico, también llamado ego, que es la vocecilla que nos envenena con pensamientos negativos y que nos hace interactuar con la realidad desde una perspectiva condicionada y subjetiva, generándonos todo nuestro sufrimiento.
P. ¿Y qué hay más allá del ego?
R. Nuestra esencia, nuestra verdadera identidad, el contacto con la cual nos permite darnos cuenta de que en última instancia todo lo que experimentamos en nuestro interior depende de las interpretaciones que hacemos de lo que nos va sucediendo. El desarrollo personal posibilita que los profesionales sean dueños de una actitud más consciente, aceptando lo que no depende de ellos y cambiando lo que sí está a su alcance. Para comprenderlo es necesario estar abierto para vivirlo a través de la propia experiencia.


"Hay que vivir más momentos de silencio"

Pregunta. ¿Por qué es tan difícil poner en práctica la teoría que todos conocemos?
Respuesta. Porque no repartimos nuestra energía de forma equilibrada. Y cuando estamos cansados o nos sentimos sin fuerza, es muy fácil caer en la inconsciencia y, por tanto, reaccionar automáticamente frente a las adversidades del día a día.
P. ¿Y qué recomienda?
R. Trabajar el sentido común, es decir, cuidar nuestro cuerpo y nuestra mente para que podamos funcionar lo mejor posible... Comer más sano, beber más agua, dormir lo necesario, practicar ejercicio, entrar en contacto con la naturaleza y buscar momentos para detenerse, respirar y relajarse.
P. ¿Y qué hay de la mente?
R. La conquista de la mente pasa por vivir más momentos de silencio. La meditación (sentarse y respirar profundamente, conectando con nuestra esencia) aporta mucha energía. Al ser cada vez más conscientes veremos el impacto que tienen los pensamientos en nuestra salud y en nuestras relaciones. Aprender a pensar en positivo es la fuente de la vitalidad y del entusiasmo. Verifícalo por ti mismo.

31 d’oct. 2014

JORDI SAVALL VERSUS WERT

http://www.vilaweb.cat/noticia/4217493/20141030/carta-jordi-savall-jose-ignacio-wert-renunciant-premio-nacional-musica.html

23 d’oct. 2014

EL MAL DEL CERVELL

Vídeo interessantíssim. No té pèrdua!

13 d’oct. 2014

ENTREVISTA A 010

File "programa sencer virgínia palomo.mp3"

Aquesta és l'entrevista íntegra que em va fer el Ramon Aran per Ràdio 010

25 d’ag. 2014

PREGÓ FESTA MAJOR OLÓ 2014

PREGÓ FESTA MAJOR SANTA MARIA D'OLÓ 2014

Benvolguts convilatans i convilatanes, veïns, veïnes, olonencs i olonenques, dignes autoritats d’aquest meu poble i vostre també.

Moltes gràcies a tothom per haver vingut a compartir amb mi aquest acte que significa el tret de sortida de la Festa Major d’Oló.

En primer lloc, vull manifestar la satisfacció que sento pel fet que m’hagueu convidat a pronunciar el pregó de La Festa Major d’enguany. 

Mai havia rebut un encàrrec així, d’aquesta dimensió i responsabilitat, i quan em van donar la notícia, em preguntava... i ara què diré? què puc aportar? Vaig pensar que no parlaria massa del moment actual. Primer, perquè aquests dies són hores de festa i alegria i segon perquè no vull ser portaveu d’unes dades que ja coneixeu i que és preferible deixar-les aparcades per centrar-nos en la Festa. 
M’han posat el llistó molt alt si penso en les persones que m’han precedit. Per això procuraré  llegir aquest escrit que he redactat, amb tota l’estima del món. Amb sinceritat i des de la humiltat. Sense ser pretenciosa ni voler res més que aportar un granet de sorra a la festivitat del nostre poble.

Vaig acceptar perquè suposava per a mi un repte interessant, una aventura nova i emotiva. I un agraïment. Sempre és grat retrobar-te amb el que és teu. Amb les teves arrels. I d’alguna manera contribuir a la festa fent una aturada ociosa per recordar episodis que ens són comuns. Perquè una festa és això, és deixar de banda les preocupacions, els malsdecaps i participar de la joia i l’alegria conjunta.

I com que sento que aquest moment no és únicament meu, com olonenca que sóc, voldria fer un viatge en el temps des que vaig néixer. Voldria que aquest pregó fos un quadre fet de pinzellades de records on poc o molt us sentiu identificats tots plegats.

No vull personalitzar-lo només en mi, la meva intenció és fer-lo extensiu a tota la meva quinta que d’aquí un parell d’anys en farem 50. Aquesta és la meva celebració! 

Per a tots aquells que no em coneixeu massa, em presentaré.

Sóc nascuda aquí Oló un divendres just de Festa Major. El 26 d’agost del 1966. He fet un camí semblant a alguns de vosaltres. Escola a Oló fins 4t d’EGB, segona etapa al Barnola d’Avinyó. Batxillerat i  universitat on em vaig llicenciar en Filologia Catalana. Em dedico a l’ensenyament des de fa 24 anys i sóc pedagoga per vocacació. Aquesta és la vessant que més pesa i potser la que més predico. 

L’altra és la meva part creativa i la menys coneguda. Quan tinc temps escric: Contes, poesia, novel·les...  Fa pocs anys vaig veure publicada una novel·la medieval que alguns ja heu llegit: Joies i dagues: centrada en un poblet que es diu Montamat i que en realitat està fixada al paisatge d’Oló. No podia ser d’una altra manera. Oló és el meu paisatge i el meu origen.

I parlant d’orígens...

Quan jo vaig néixer l’any 66, el franquisme ja ensumava les acaballes d’una ferotge dictadura. Va ser l’any que Manuel Fraga es banyava a la costa de Palomares a Almeria per demostrar que no hi havia perill de contaminació radioactiva. 

La televisió només tenia 2 canals: La primera i el UHF. S’emetien les sèries Bonanza, Embrujada i Els Picapedra. Vèiem Els Chiripitiflauticos i Manzinguer Z. 
La música de moda la protagonitzaven els Brincos amb aquella cançó “ con un sorbito de champange”, “yo soy aquel” de Raphael, i el “Black is Black” de Los Bravos. Els Beatles no deixaven de sonar a la ràdio amb aquella cançó “Yellow submarine”. D’altres, com The Mama’s and Papa’s, Los Pequeniques i cançons com “Juanita Banana” i “ Guantanamera” eren ben populars en aquell moment.

L’any del meu naixement va aparèixer el 850 com últim model de SEAT. Ja teníem el 600. Poc temps despres el 127, el 124, el Renault 12, el 8. El simca 1200...

Quan jo vaig néixer el Zoo de Barcelona va adquirir per 20.000 pessetes el goril·la albí Floquet de Neu, cosa que ens beneficiaria a tots els nens de la meva generació perquè teníem l’entrada gratuïta per coincidència amb la data.

Va aparèixer un moviment juvenil social vingut d’Amèrica: el hippies. Eren joves  que van surgir amb nous ideals com a protesta a la guerra del Vietnam.

A Barcelona, hi va haver un tancament al convent dels caputxins de Sarrià on es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudians de la Universitat. Conegut pel nom de la Caputxinada. A l'assemblea de constitució assistiren més de 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Jordi Soler Tura, Raimon Obiols, Monserrat Roig, Benet i Jornet... 

L’any que jo vaig néixer va morir Walt Disney i l’actor espanyol Pepe Isbert i va néixer la revista “Teleprograma”. 

Moments entranyables que la meva generació i jo vivíem una mica de rebot perquè les nostres vivències, on realment estaven centrades, eren a la vida quotidiana del nostre poble: Oló.

En aquell moment el capellà era mossèn Bacardit, l’alcalde el Jaumet del Pardols.

Tot girava entorn la vida de les fàbriques. La vida la marcava la fàbrica. Els horaris dels àpats, les festes... els regals que rebíem el dia dels reis...recordo el so de la sirena. Aquell timbre  ens condicionava a tots. Marcava els canvis de torn de la fàbrica i el ritme del dia a dia. Una alerta que ens posava en marxa en tots els sentits. 

Era un temps de totalitarisme. La democràcia era un somni que alguns ja ni imaginaven conèixer... i els que vam néixer en una dictadura ni sabíem què podria ser. Quedava en la ment de molts altres el resorgiment de la nova democràcia que trigaria uns anys a reviure fins la mort del dictador.

Moment de retard cultural, de normes, de censura. De llibres prohibits i, de pel·lícules amb petons retallats i diàlegs manipulats. Temps  de por confosa amb el respecte, de manca de llibertat, de repressió i masclisme, d’estancament, de files i cants feixistes, anys de desinformació i analfabetisme. De tancament. No viatjàvem gaire, com a molt fins Manresa o Vic. Recordo quan anava amb el Galtanegra a Manresa. Em semblava un viatge llarguíssim. Quan trigava? Més d’una hora? Hi havia un cartell al costat del conductor, l’Hilari, que deia: “prohibido escupir i molestar al conductor”. Era tan normal aquell cartell i ara em fa molt riure i una certa llàstima.


La meva infantesa va ser molt feliç malgrat la situació política. Fou una època on no vivíem amenaçats per cap perill quotidià. Els cotxes no tenien cinturó de seguretat, agafàvem el vespinu sense permís legal i la bicicleta sense casc. Sortíem a jugar i només tornàvem a casa per menjar i dormir, no fèiem activitats extraescolars, berenàvem pa amb oli i sucre i de vegades pa amb vi i sucre. Érem valents, deuria ser per la Kina Sant Clemente que ens enxufaven, que per cert tenia una graduació d’alcohol de 13 %. 
El carrer era nostre. Ens hi passàvem tantes hores jugant! Jugàvem a la xerranca, a rodar la corda, a patacons amb les imatges de les capses de llumins que desmuntàvem de casa, o a caniques. Ens encantava córrer en bici, fer cabanes, jugar a polis i lladres o a les gomes. Partides de piedra papel tijera, els jocs dels disbarats, a arrencar cebes, butifarra de pagès, el mocador o a manga media manga mangotero. Jocs de vegades molt agressius on ens feiem mal... però formava part de la nostra forma de jugar.

Els estius eren màgics. LLargs i curts alhora. Ens passàvem el dia al carrer.
Recordo les guerres entre nens de dalt els pisos i de baix els pisos. Preparàvem la lluita. Armats amb canyes i bastons ( alguns amb unes ballestes que es van posar de moda i que llançaven uns ganxets que robaven de les cortines metàl·liques de les portes de les cases) O les pistoles fetes amb agulles d’estendre la roba. Però no recordo que hi hagués un enfrontament directe massa terrorífic, alguns ferits potser... bah, danys colaterals com diuen ara quan es parla de víctimes!...Però en definitiva, eren més paraules que fets. O al menys així ho recordo jo, potser algú podria dir-ne molt més que jo d’aquelles batalles!

De fet, els de baix els pisos eren uns privilegiats, sobretot a l’estiu perquè ells tenien piscina i la resta de nens del poble no. Cosa que ens feia abaixar el cap i renunciar als ideals per posar-nos el banyador i demanar si podíem banyar-nos en aquella piscina de poc més de metre i mig de profunditat.  que jo sentia que era tan enorme com el mar. Allà vam aprendre a nedar. Ens hi passàvem hores... Eren dies de treva perquè quan hi ha altres prioritats la lluita pot esperar. El plaer i el divertiment abans que la guerra. I quan no era la piscina de baix els pisos sempre ens quedava la resclosa per fer una capbussadeta estiuenca!


L’escola era l’altre món. Un món ple de tendresa en el meu record. La nostra professora la Maibi. Els més grans tenien el Barrios... Quantes històries circulen sobre aquests mestres.

De la senyoreta Matilde guardem grans records. Com ens l’estimàvem... va ser ella qui ens va arrencar totes les dents que se’ns movien, amb un fil que es treia de la butxaca de la bata. Se’ns acostava i ens mirava la dentadura a través d’aquelles ulleres de cul d’ampolla que se li abaixaven fins la punta del nas i amb un moviment molt precís i estudiat, crak, dent fora. 
També recordo, posats en fila, quan ens donava “La papeleta” factura mensual que havíem de donar als pares, per pagar encara no sé què... I tants moments bonics i divertits.

Cursos barrejats, al voltant d’una estufa de llenya que cremava tots els dies d’hivern. Els pupitres arreplegats i de cara a una pissarra immensa plena de sumes, restes, divisions i dictados. Al damunt de la pissarra aquella foto del dictador que ens mirava amb un rostre superb i el crucifix. Al nostre darrere hi havia el Fondo, on hi havia els penjadors i on ens feia anar la Matilde quan ens castigava. Era un camí terrible fins allà, era com un Via Crucis fins el calvari. Semblava lluny! La percepció de l’espai és insòlita quan s’és petit.

Les hores de religió eren les més dures. Impartides pel Mossèn Freixa no podies fer el tanoca perquè podies rebre un mastegot dels que fan història. Aquell home alt de cabell rinxolat, amb ulleres i somriure de gairell, ens passejava amb el seu 600 sense límit d’aforament. 2,4,6,8,10... apilotonants de qualsevol manera ens divertíem encara que no puguéssim respirar només pel fet de pujar al cotxe. Home curiós...ho deixaré aquí...

Recordo els caps de setmana. jo com molts nens i nenes feia d’escolana... aplaudeixo la modernitat del mossèn que en aquest sentit no era sexista, malgrat que a les nenes només ens deixés encendre les estufes de l’església, passar la safata i fer el recompte dels diners obtinguts. El premi per la feina feta era 50 pessetes l’any ( 0,30 cèntims d’euro).  

El vermut després de missa era una tradició molt nostra. A cal Pei ningú hi faltava. Recordo aquells platets de variat i els berberetxus que feien perdre l’oremus. A cal Pei vam veure la primera televisió en color. Ui, tot un espectacle. Ho recordo com si fos ara. La primera vegada que vaig veure la tele en color feien futbol. Impressionant. Ara me’n ric perquè el color era tan pujat! el verd de la gespa era tan fort i desproporcionat que quasibé no es veien els jugadors! però era una meravella...

Les tardes de cine eren la nostra distracció dominical. A la mitja part corríem a fer cua a cal Pei per demanar un entrepà d’anxoves i caballa o de calamars que feien perdre el cap. Bosses de pipes i patates i brioxos i pa de pessic de cal Modest eren els nostres entreteniments mentre miràvem les pel·lícules.  

De vegades, teníem problemes per entrar. O bé perquè érem petits per veure la pel·lícula o bé perquè no teníem els diners. Intentàvem sempre colar-nos fent la gitza al Flores perquè ens deixés passar ni que fossin pel·lícules per adults. Teníem grans estratègies i normalment acabàvem tots a dins veient un món immens en aquella gran pantalla en blanc i negre. Ens colàvem no sé com encara. Ens perseguia per dins amb el lot a la mà i ens amagàvem entre el pati de butaques i poques vegades ens enxampava. Sempre vèiem pelis precedides pel NODO ( noticiario y documentales ) propaganda del règim franquista. Formava part de la nostra vida i normalitat.

Un dels dies més emocionants que recordo era el dia de la Festa Dels Avis. Mesos abans preparàvem unes actuacions que representàvem al cine per tots els nostres avis. A l’escenari, al fons i de cara al públic presidien l’acte les forces vives i més importants: l’alcalde, el mossèn, el metge i la guàrdia civil. Feien impressió: asseguts al darrere d’una llarga taula d’on penjava una bandera espanyola que anava de banda a banda. Tot el poble en pes anava a veure les espectaculars actuacions dels nens i nenes del poble.  Balls, acudits, malabars... petits fragments de teatre, tocades de flautes... Recordo quan entraven les famílies amb els avis de bracet i un somriure ample. Més tard, s’hi afegirien les actuacions del Moviment Junior.  

El Moviment Junior ens oferia la part lúdica, la part cívica i la part relacional. Ens reuníem tots els dissabtes al local de l’antic convent allà la costa. Teníem  una petita biblioteca d’on agafàvem els llibres que ens van marcar la infantesa: els 7 secrets, els cinco, els Hollister o els còmics del Cavall fort,... Un monitor ens dirigia a cada grup i ens proposava diferents activitats. Fèiem sortides a peu i les colònies. 15 dies fora de casa on vivíem aventures tan emocionants...

A la festa Major ens preparaven uns jocs de cucanya que sempre recordaré amb molta tendresa. Ens esforçàvem de valent per demostrar el nostre talent personal només per aconseguir uns caramels o un conte. Era època on el capitalisme encara no ens havia mossegat i vivíem amb poca cosa i valoràvem molt el poc que teníem. 

Els nostres monitors eren joves amb esperit activista social que es reunien a l’Espinal i allà feien les seves reunions clandestines oposades al règim franquista. Mai no ens van influenciar, però sabíem que escoltaven cançons reivindicatives del Llach, del Raimon... Nosaltres també hi havíem anat algun cop. Allà, tocàvem la guitarra i cantàvem plegats cançons vora el foc i fèiem activitats grupals molt divertides. 

Recordo la diada de Vilanova que després va passar a ser el Soler. Canviar d’espai va suposar canviar el nom de la festa. Va passar una nit de tempesta que plovia com mai i vam haver de traslladar-nos al Soler per refugiar-nos de la pluja. 

Al Soler, hi vam viure moments insòlits... invocàvem els esperits amb la guija... allò de moure un got amb el dit... i un dia especialment se’ns va aparèixer un esperit que molts dels que sou aquí recordareu com una nit especialment fantasmagòrica. 

Els estius eren època de recollir llenya per les estufes que cremarien a l’hivern. Quan arribava un camió per algun veí... hi anàvem ràpidament a fer una fila i ajudar a carregar troncs fins la barraca. La feina sempre era recompensava amb un berenar increïble a base de coca i fanta. Ens feia tant feliços fer aquella tasca. Ens ajudàvem moltíssim. 

Recordo la preparació de la foguera de Sant Joan. Es recollien diners per les cases, es comprava coca a cal Tutor i beures i celebràvem la festa al voltant del foc. O quan portàvem la torxa del Canigó... L'any 1966 just l’any del meu naixement,  el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. Recordo que un any, em van  anomenar pubilla i em van vestir de catalaneta junt amb el Joan de Cal Bola i vam anar fins Moia amb el Meari del Jaume Sala a recollir la torxa que venia del Canigó... quin moment de glòria i quina bajanada anar-hi amb un cotxe descapotat! S’apagava el foc!!!

I la festa de Reis...quina emoció tan gran i tan especial... Sóc adulta i encara noto aquella guspira d’innocència quan cada any participo de la festa. 


En aquell temps... Vivíem d’esquenes a la realitat però també ens afectava d’alguna forma. Recordo el dia que van assassinar el Carrero Blanco. Aquell que va volar pels aires dins el cotxe oficial... A la tele no feien dibuixos animats i semblava que s’acabava el món. L’assassinat de Puig Antic “al garrot vil” . El van assassinar un dissabte a les 12 del migdia a Barcelona. ETA era present en les converses dels adults encara que jo no entenia molt bé què volia dir tot allò.  Fins i tot, el 75 quan el dictador va morir vaig plorar... Recordo que la notícia ens la va dir la Maibi i ens ho va explicar d’una manera que em va afectar però quan ens va dir que no hi havia cole se’ns va passar ràpid la tristesa. “Españoles, Franco ha muerto”, deia Arias Navarro per la tele... frase que vam repetir els nens i nenes durant dies...

I després la democràcia, i el rei i l’Estatut i la constitució i tantes coses que hem viscut. Èpoques de canvis, de lluita, d’incertesa, de progressos, d’esperances, de reivindicacions... Fins ara que encara demanem tres-cents anys després de la desfeta de Catalunya, el dret a decidir què i qui volem ser. Tot canviarà un dia, perquè la història provoca això, canvis. 
Em sento molt orgullosa de ser d’Oló perquè som gent senzilla i treballadora. Gent sensata, hospitalària i servicial. Tolerant i respectuosa.
Oló és un poble de gent valenta i decidida. Oló és poble obert. Som una societat dinàmica que vetlla per la seva llengua i les seves tradicions. Ha quedat ben demostrat en diverses ocasions. 

I per demostrar que som gent de la terra, torna la Festa Major amb la força i l’energia de cada any. Aquells que vivim fora, però que sentim que Oló és el nostre poble, tornem per reviure cada any la festa. Per retrobar-nos amb el que és nostre. 

Futbol, ping pong, tir al plat, acordions, concerts per joves amb els nostres S’temple bar, balls, festa de l’escuma per petits, tradicions nostres com la trobada gegantera, batucada, castellers, sardanes, havaneres, exposició 1714 per recordar qui som i d’on venim i la cirereta final:  el musical; va d’òscars. Totes aquestes activitats, donem ple sentit al que significa la Festa. Alegria, il·lusió, participació i germanor.

Agraïm l’esforç que hi han abocat les persones que han organitzat aquesta festa del 14. Sense la seva empenta i voluntat no hauria estat possible. Darrera d´aquest programa de festes hi ha moltes hores de preparació, hores de nervis per si sortirà tal com ha de sortir. D´ inquietuds i de maldecaps i hores de son… Per tant, les persones hem de ser agraïdes i fer arribar el nostre agraïment als que ho han preparat participant vivament de la Festa.

Per finalitzar, recordar també que són moltes les generacions que han treballat per Oló.  Sempre amb aquell sentiment de fer-ho el millor possible. 

Quedarà la satisfacció d’haver treballat per al nostre poble i per al servei als altres. Dono les gràcies també a tots ells.

No m’extendré més, només acabar dient que gaudiu plenament de la Festa.  
Moltes gràcies i que comenci la Festa Major!

Virgínia Palomo  2014






14 d’ag. 2014

VIOLETTE LEDUC




Violette escrivia perquè necessitava parlar-se a ella mateixa. Perquè el seu cor era un torrent d'emocions incontrolables, perquè tenia tant per dir i sentir i tan poques persones que realment li demostressin que l'estimaven... no va trobar l'amor de la seva vida i mai es va sentir valorada ni estimada per la seva mare. Sense pare, amb l'etiqueta al cor de bastarda... va malviure fins que va aconseguir amistat amb Simone de Beauvoir qui va creure en ella. 
No se sentia una intel·lectual malgrat el cercle que freqüentava... Sartre, Beauvoir, Genet, Camus... Escriure per viure i viure per escriure...Escriure per sobreviure a la solitud. Sense tabús, tal com sentia. Res més genuí.
Admirable la pel·lícula sobre la seva vida... una font per apropar-nos més a aquesta dona oblidada i que ha escrit tan bé sobre els sentiments i la sexualitat femenins.

L'asfíxia, el taxi o la bastarda són els títols de les seves novel·les/vida.

No busqueu els llibres perquè estan descatalogats.  Violette és la gran oblidada de la literatura francesa... cal preguntar-se el per què.

Aquí us deixo un fragment de la seva magnífica i indescriptibleveu:

Imperioso, perentorio como una ráfaga de granizo. Colosal como una nube de Holanda. Irresistible. Me fulmina cuando divago, me quema cuando monologo. El silencio después de la partida de mis cuarenta amigas. El silencio en el cual me diluyo, me expando. Es mi jardín, polvo y flores grises. Siempre se callan en casa. Silencio de tres libros junto al lecho, silencio de las fotografías, silencio de mis medias sobre la silla, silencio de mi hacha, silencio del hielo. El silencio; adorna mis cosas, mis objetos, la lámpara, el florero, el pimpollo de rosa. Leo en mi cama; una tiara; es el silencio sobre mi cabeza. Cosas, objetos, nuestra comunidad en el silencio. Un latido, mi corazón, la muerte golpea en el fondo de los mares. Una colmena en invierno, parece una cabaña sin vida, es mi cabeza; escucho el silencio de mi brasero apagado, soy la guardiana del silencio. Clavada en mi silla, clavada en mi puerta. Demasiado silencio. ¿Sangra en la pared? Es el silencio, está en mis venas. La silla se callaba, el silencio la adormece, letanía del silencio, esa silla. El espejo a lo lejos me vigila, el cielo por encima de la ropa tendida se asombra: es el silencio ante el vidrio. Las olas descansan, son más blandas que mi seno, es el silencio de mi noche blanca (...) Miles de otros muertos, miles de estrellas nuevas, me miran, me ven muerta. Silencio, silencio. Yo marchaba junto al maíz y los girasoles, la luz me hería. El silencio, el sol, un escarabajo huía. Silencio de un botón de nácar en el sendero. (...) No hay más que palabras definitivas. No hay otras palabras. Tengo una fiebre de buscador de oro para encontrar esa palabra: el diamante de una obrera. Si no la encuentro voy a arrastrarme a lo largo de los cafés cerrados a las once de la noche. Las sillas, una sobre otra, son elocuentes, y yo estoy muda. ¿En qué te has convertido, tú, que querías escribir? Un pedazo de diario pisoteado con el que se divierte el viento en una calle pisoteada. (...) Las tres de la mañana. Las cuatro de la mañana. El alma es friolenta, el corazón no está tranquilo, las manos están vacías, el pie que movemos dentro del zapato no demuestra que estemos vivas, estamos lívidas hasta la punta de los dedos, nos apretamos las unas contra las otras, esperamos el día. La vieja reinita desteje su bufanda, destruir la embellece. "
















15 de jul. 2014

ROBERT WALKER SKATING ON DUDDINGSTON LOCH.

 Henry Raeburn va pintar aquesta meravella al segle XVIII. Ningú no ho diria.
Una imatge elegant, delicada i carregada de força interna. El religiós,  conegut de Raeburn, era una amant del patinatge i practicava aquest esport que era el més antic d'Escòcia.

 Una pintura molt bella. Per la sintonia cromàtica, per la gràcia del moviment i el realisme. Moviments que tenen una pinzellada d'humor i que contrasta amb la seriositat del personatge. M'enduc això d'Edinburgh...

21 de març 2014

CHARLES BUKOWSKI




24 de febr. 2014

ALEAH - water and wine




SAILING TO BYZANTIUM- EASTHESYS

8 de febr. 2014

Existeixo

Existeixo
entre  la broma transparent de l'oxigen.
Entre la llum opaca.
Respiro,
L'aire que em queda
a la butxaca foradada.
Inspiro,
les espines que van naufragar
dins els meus pulmons.
Visc,
on no visc
i resisteixo...