L’artista francesa Sophie Calle va convertir un correu electrònic de ruptura en un dels treballs que li han donat més ressò: va donar la carta a 107 dones que tinguessin la capacitat d’interpretar-la, des d’actrius (Victoria Abril, Jeanne Moreau) i cantants (Maria de Medeiros, Christina Rosenvinge) fins a una correctora d’estil, una advocada i una psicoanalista, entre d’altres, perquè li expliquessin la seva versió del text. Aquesta obra, Cuidi’s molt, amb la qual Calle va representar França a la Biennal de Venècia del 2007, està ubicada al centre de Modus vivendi, l’exposició que la Virreina li dedica a partir d’avui i fins al 7 de juny. Amb tot, l’artista resta importància al pes de l’autobiografia en la seva obra. “Hi ha molts moments de la meva vida que no utilitzo en les meves obres perquè no crec que tinguin prou potencial per arribar a l’altre”, diu. I sovint difumina la seva presència amb els mateixos mecanismes que ha fet servir per crear ficcions autobiogràfiques.
Modus vivendi inclou una dotzena de sèries de l’artista realitzades des de mitjans dels anys 80. Algunes estan amarades d’humanitat i de compassió cap a les persones que hi participen. A Les aveugles [Els cecs], Calle va demanar a una sèrie de persones cegues de naixement quina era la seva idea de bellesa. “El blanc deu ser el color de la puresa. Diuen que el blanc és bonic. Doncs jo també ho crec. Però si no ho fos, em seria igual”, diu una de les persones que va participar en l’obra. “La cosa més bonica que he vist mai és un buidatge del Crist de Vézelay. La bellesa absoluta. El relleu era força impressionant. Recordo que se li veien els cabells del cap i, al tronc, la sang coagulada. M’agradaria tornar-lo a veure”, diu una altra.
Els textos són fonamentals en les obres de Sophie Calle, i durant el desenvolupament d’una peça sovint en sorgeix una altra. Com que durant la preparació de Les aveugles trobava més persones que havien perdut la vista que cecs de naixement, va realitzar L’última imatge, en què demanava als participants que descrivissin l’últim que havien vist: “No hi ha última imatge, ja que vaig perdre la vista lentament, sinó una imatge que persisteix, que trobo a faltar: tres nens que no veig, asseguts l’un al costat de l’altre, davant meu, al divan de la sala, on és vostè”. “Estava brodant una catifa d’Isparta amb la meva mare. Una comanda. N’havíem fet la meitat. El fons de la catifa era vermell i blanc, i el motiu estava format de flors amb pètals grocs i blancs. De cop i volta, tot es va ennuvolar. Vaig confondre els colors. El groc i el blanc es van mesclar. Aquell vespre em vaig quedar cega”, van dir, respectivament, El cec del divan i La cega del brodat.
De l’afecte a la denúncia
“Com ens construïm” i “com ens miren” són dues de les claus de l’art de Sophie Calle, explica el comissari de la mostra, Agustín Pérez Rubio, que ha volgut reprendre la trajectòria de l’artista en el punt on es va aturar l’exposició que la Fundació La Caixa li va dedicar a mitjans dels anys 90,Sophie Calle. Relats. La mirada torna a estar present a Voir la mer [Veure el mar], realitzada a Istanbul, on va immortalitzar la reacció de diversos homes i dones després de veure el mar per primera vegada. A més de les persones cegues, algunes de les imatges de sants destruïts durant la Guerra Civil que va trobar en un llibre i que va reproduir a Danys col·laterals, estàtues enemigues, tampoc hi poden veure perquè tenen els ulls arrencats.
El vessant afectiu d’aquestes obres es torna denúncia a Danys col·laterals, centre de diana,una sèrie de retrats de delinqüents fitxats que la policia d’una ciutat nord-americana va fer servir per fer-hi pràctiques de tir. Sophie Calle els va tapar els ulls per respecte i per por a represàlies, un gest que encara destaca més les senyals de bales que tenen al rostre.
(Ara. cat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada