9 de febr. 2012

L'OMBRA...



                                      Potser en realitat serem l'ombra de nosaltres mateixos...

Mai no s'havien trobat abans.
De jove, caminava decidit amb l'empenta que els anys defineixen. Vivia feliç. Asfixiat en la quotidianitat. Ignorant que el temps engolia l'energia del seu ésser. Un sospir era només una alenada que l'embolcallava de calma. Amb el temps, aquell caminar es va anar alentint i el bleix començava a pesar com si una llosa se li hagués incrustat a l'esquena. I ja entrada la tardor, es va topar per primera vegada amb la seva pròpia ombra que li xiuxiuejava amb sorna terribles auguris. Era un senyal fantasmagòric que no podia eludir.
Però sabia que havia de resistir fins entrada la nit gèlida. Per això, es va fer amic d'ella i van aprendre a passejar de costat. Sense espereses  ni retrets, sense cap tipus recança i acritud.
I quan el pes del bastó s'esllenegava, l'ombra va besar-li la punta dels dits dels peus per anunciar-li amb   cínica cortesia que a partir d'aquell moment hauria de fer el viatge tot sol.

1 comentari:

Maria Dolors Giral ha dit...

Diuen els japonesos que la teva ombra és el company més fidel. Que mai no et trepitja quan balles.