18 de juny 2011

PARADÍS PERDUT



En un sofà trist de la cambra hi dormia una guitarra vella i cansada. D’una partitura empolsinada i esgrogueïda que hi havia al damunt de les cordes trencades, s’hi distingien només borralls del que havia estat un pentagrama.
Va obrir el finestral per fer un boca a boca a la casa i una brisa fresca va fer volar el full fins els seus peus. El va recollir del terra deslluït i, empesa per la curiositat, es va adonar que al darrere hi havia unes paraules escrites.

Planeta Trist, Planeta Blau. Una melodia per fer-te els dies una mica més feliços. Amb afecte. Senyora K.

Va reconèixer aquella rúbrica perquè en el passat havia estat la seva mentora. Havia oblidat aquells dies entranyables de converses, música i passejos agradables.
Va prendre la guitarra i amb l’avantbraç en va retirar la pols que delatava el pas incansable del temps. Una onada de records li despentinaren la recta vida ordenada. Sense saber com, els seus ulls vius van viatjar fins aquell paradís oblidat i per primera vegada en molt anys, va plorar...

3 comentaris:

bluelemonade:) ha dit...

és preciós, increíble.... molt molt maco Virgínia!!! una abraçada : )

Anònim ha dit...

Km qüestiona que això esdevingui la noció del final d’un futur amarg. Un record que pentinarà la corba vida ordenada; una firma ja abstinguda; un paradís sense plors, viu i existent.

Anònim ha dit...

He sentit ha dir que la vida és silenci, i que totes les paraules que trenquen aquest silenci, haurien de ser "divines". Tu podries interrompre aquest silenci.....