LES TOVALLES BRUTES
Em feia mal tota l’ossada. Replegada sota la taula amb les cames enrampades damunt del braser glaçat i el nas aixafat contra la mare, imaginava com seria poder sortir del nostre cau i córrer contra el vent. Manava el silenci només trencat per la música dels batecs del seu cor i com uns tambors embogits m’anunciaven mals auguris que no comprenia.
- Per què ens hem tapat amb aquestes tovalles tan brutes?
- Perquè no en tenim de netes – em xiuxiuà a l’orella –. En temps de guerra ens hem de conformar.
- La gent passejava tranquil·la pel carrer aquest matí. Els he sentit.
- No te’n pots fiar mai.
- Crec que tot ha acabat. Fa temps que les bombes no cauen.
- Ja els conec jo, ho fan perquè sortim.
- Tinc gana! No puc suportar-ho més!
- Calla. Si vols viure no pots menjar.
- Si no menjo em moriré!
- La gana no et matarà. Les bombes, sí. Hem de ser prudents i tenir paciència.
- Per què parles així? Tens por, mare?
- Tanta que ja no em surt la veu.
- La por et matarà.
- La guerra em matarà.
- Ja no hi ha guerra. No ets tu. M’ets estranya. No et reconec els ulls.
- Ningú no és com abans. Les bombes ens han canviat. Calla, que vénen!
- Sempre dius que vénen i sempre no és ningú. No puc més. Surto d’aquí. Me’n vaig a fora. Necessito respirar. Fa massa temps que som presoneres de la nostra angúnia. Fora la gent riu. No pot pas ser que hi hagi guerra. Tot ha acabat mare, anem!
- Si surts em quedaré sola. Primer el pare, després el tiet i ara tu...
- Ja estàs sola mare. Vius atrapada dins unes muralles de por que no em deixen ni tocar-te.
- No surtis. Et mataran, ens mataran. Què no ho veus que ens estan esperant ?

Vaig haver de fer un gran esforç per caminar. La llum del sol em va cremar les pupil·les quan vaig obrir la porta. De sobte, una terrible fiblada em va fe caure enrere. Em vaig prémer el pit amb les mans i vaig descobrir com un fil de sang s’escampava per la roba dibuixant les mateixes taques que lluïen les tovalles del nostre cau.