15 de març 2009

ALBERT CASALS I EL FELICISME



Qui sóc...

Si vols saber més sobre mi llegeix la biografia que surt al meu llibre


Hola sóc l'Albert Casals i Serradó. Vaig néixer a Barcelona el 18 de juliol de 1990 a la matinada. Per desgràcia (o per sort, des del punt de vista escolar) als 5 anys em va agafar una malaltia que es diu mononucleosi que em va fer estar a l’hospital uns mesos. El problema és que al cap de poc de curar-me em vaig tornar a posar malalt, i aquesta vegada era leucèmia, provocada probablement per la mononucleosi. La leucèmia em va durar fins als 9 anys aproximadament. Al principi només podia estar a l’hospital, després a casa i a l’hospital, i finalment al voltant dels 7 anys em van deixar sortir i tenir vida més o menys normal.

També va ser cap als 7 anys que la meva família va decidir anar a viure a Esparreguera . Quan em van deixar “en llibertat condicional” vaig començar a anar a l’escola allà, i va ser així com vaig conèixer tots els meus amics de la infància (i molts dels actuals, realment). La nova escola em va encantar, igual que el poble d’Esparreguera, i la veritat és que vaig estar molt feliç d’alliberar-me de Barcelona. Ara vivim allà tots quatre, els pares, l'Alba -la meva germana petita- i jo.


Als 8 anys, seguint amb el tractament de leucèmia, em van donar tanta medicació (no va ser un error sinó un risc mesurat perquè no em morís xD) que em vaig quedar en cadira de rodes. Al principi no sabíem quin seria el diagnòstic però va acabar sent de per vida. Què hi farem xD. Quan hi penso, però, no puc evitar fer-me la complicada pregunta: “seria ara més feliç si no hagués tingut una leucèmia?”. “M’agradaria tant viatjar, seria tan conscient que visc la vida que vull viure i cap altra?”. “Em sentiria tan il•lusionat pel futur i pel present com em sento ara?”.
Suposo que són preguntes que mai podré respondre, i per tant mai sabré si la leucèmia i la cadira van ser una dificultat o una sort.

Als 9 anys vaig aconseguir curar-me de la leucèmia. A partir d’aquí les coses van començar a millorar (mirant-ho amb perspectiva, no sembla gaire difícil, no?) fins al dia d’avui, que encara segueixen millorant.

Em vaig quedar a viure a Esparreguera, vaig anar a l’escola i, quan vaig acabar ESO, vaig començar batxillerat. L’any que vaig acabar ESO vaig començar a viatjar sol per primera vegada, encara que feia molt de temps ja en tenia ganes. No sé ben bé quan va començar aquest desig de descobrir i d’explorar, però sé que, quan tenia quatre anys i anava d’excursió amb els meus pares, acostumava a desaparèixer als pocs minuts per a anar “a descobrir camins secrets”.

El cas és que em va agradar tant que no vaig trigar a fer més viatges, i tot el meu batxillerat va anar avançant amb intervals de viatges per Europa i Asia (aprofitant, i de vegades allargant, les vacances d'estiu i de Nadal).
El juny de l'any passat vaig acabar batxillerat i vaig fer la selectivitat , i aquest mateix estiu vaig marxar de viatge cap a Sud-amèrica. Tota una experiència!

Ara tinc 18 anys i acabo d'escriure el meu primer llibre EL MÓN SOBRE RODES publicat per Edicions 62. La veritat és que sempre m'ha agradat escriure, i ni que mai havia escrit res tan llarg com un llibre, fer-ho va ser realment divertit. I després de recordar i escriure tots els meus primers viatges, l'únic que puc dir és que, si llegir-lo és la meitat de divertit que escriure'l... aleshores segur que us ho passareu genial ^^

Tan de bo que ens veiem, i si és de viatge, encara millor! Ja sabeu que podeu contactar-me pel que us doni la gana al meu email, albert_246@hotmail.com.

Fins aviat ! Albert Casals"

http://www.elmonsobrerodes.cat/

4 comentaris:

cristina. ha dit...

Virgínia :)
som la cristina maza i la marta gili.

Estem a la creperia i ens hem mirat juntes tot el teu blog.

Et volem dir que ens ha agradat molt.

Fins demà!

Anònim ha dit...

LLegint sobre la vida d'aquest noi sento la vergonya de no saber valorar el que tinc, de no saber ser prou feliç i em faig ràbia. Cal donar-li es gràcies per fer-nos mirar endins i poder, després, ser una mica millors.

Mononoke ha dit...

He tenido q ver un video tuyo para darme cuenta de lo limitada q tenia mi vida,has sido como un soplo de aire fresco.Tienes una forma de ve la vida q no la tiene casi nadie y eso es lo q te hace ser auténtico... si algún día visitas Euskadi aki tienes una casa ;)muxus desd Bilbo
PD:No veas lo q me ha costado leer tu blog no tngo ni zorra de catalán jjajaj
helentxu@hotmail.es

RAFAEL ha dit...

Estoy leyendo tu libro, que por cierto compré este verano, cosa que hacía años que no compraba un libro, y ya voy por la pág. 218, por TOKYO. Me cuesta creer todo lo que dices en el libro, a veces me parece que no es posible viajar así, tú solo, con la silla de ruedas. ¿ ES VERDAD TODO ESO ? Espero me contestes. GRACIAS.