7 de març 2009

BLUES NOCTURN




Ocupa la banda dreta de la vorera. Mou el cos com una gasela espaordida. Belluga el coll i guaita pertot. El vent s’enamora de la gorra que amaga aquell crani rapat i la fa volar. Es posa les mans al cap despullat i es topa amb el batec del cor accelerat a les temples. Els budells li reclamen l’escalf del sopar. Aviat serà. No pot deixar de fitar l’horitzó. Les feres afamades patrullen sovint per la zona.

Li miro la pell i no sé on comença la nit. Els ulls com dues llunes plenes que van de bracet, quan esternuda, desapareixen sota l’abric de les parpelles.

Les dents li repiquen a ritme del blues que surt per la finestreta d’un cotxe que ha frenat al semàfor. Xucla la cigarreta i bufa. L’alenada calenta es barreja amb la fosca i dibuixa un núvol de fred.

La multitud avança i no el veu. Ningú no el veu mai. Tothom contempla la seva transparència.

I quan algú s’atura i li pregunta el preu d’alguna de les bosses d’imitació que ven, un remolí li recorre l’interior i pensa en tot allò que voldria i no té.

Sense deixar de fer cops de cap a banda i banda, s’ajup i pren la peça que un dit de mans primes i cuidades li indica. Però la mà fina s’aixopluga dins de la butxaca d’un abric de pell i s’allunya.

Avui tampoc soparà.

De sobte, un xiulet l’avisa.

Arreplega entre els dits, els cordills que neixen de les puntes del llençol on hi descansen un munt de bosses de moda i corre.

Marxa amb les ninetes clavades al clatell. S’apressa sense un rumb definit entre la massa que l’empenta i ignora la gelor dels seus dits.