Creure en un mateix és la base de la felicitat humana. De vegades, és difícil mantenir aquesta actitud davant la pressió de l'entorn i sovint ens acotem i ens deixem manipular. Tanquem els ulls i oblidem que poden ser nosaltres mateixos. Pensem que el que està marcat és el que és i no pensem que potser hi ha una via que ens pot fer sentir qui som en realitat i què volem.
Hi ha conte que diu:
Passat algun temps més, cap mona pujava l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.
Un grup de científics va posar cinc mones en una gàbia. Al centre va col·locar-hi una escala i, al seu damunt, penjat del sostre, un munt de plàtans.
Quan un mico pujava l'escala per agafar els plàtans, els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que quedaven a terra.
Després d'algun temps, quan un mico anava a pujar l'escala, els altres l'agafaven i fins i tot l’agredien per impedir que pugés, i així evitar l'aigua freda.
Llavors, els científics van substituir un dels micos. La primera cosa que va fer el nou va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixat pels altres, que fins i tot li van pegar. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala.
Un segon mico va ser substituït, i va passar el mateix. El primer substituït va participar amb entusiasme de la pallissa al novell.
Un tercer fou canviat i es va repetir el fet. El quart i, finalment, l'últim dels veterans va ser substituït.
Els científics es van quedar llavors amb un grup de cinc micos que, tot i que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquell que intentés arribar als plàtans.
Si fos possible preguntar a alguns d'ells per què pegaven al que intentava pujar l'escala, amb certesa la resposta seria: "No sé, les coses sempre s'han fet així ... "
Acceptem sense qüestionar-nos perquè sempre s'han fet així. Però on queden les nostres conviccions? Podem canviar patrons que són del tot obsolets i que sabem que no funcionen? Cal ser valent, intrèpid i enfrontar-se a molts hàbits enquistats que costen de superar.
Podem? Crec que sí. Només cal saber quines són les nostres veritables idees i quin és el nostre sentir i voler.
Si naveguem dins nostre i descobrim què és allò que ens mou, potser podrem pilotar el vaixell fins allà on realment existeix la veritable felicitat.
2 comentaris:
Bufa! el conte dels micos no el sabia ...molt bo per reflexionar....gràcies!
La història dels micos tenia una altra funció: demostrar les flaqueses de la cultura. Entenen per cultura tot aquella conducta que no és innata ni apresa pel propi individu, sinó transmesa per la col·lectivitat a la que pertany.
La història, per cert, és ben certa.
Publica un comentari a l'entrada