Z intueix que ho acaba de perdre tot. Escruta les seves cartes i pensa en la seva dona. X posa al descobert una escala reial i amb un somriure sorneguer arrossega amb les dues mans la bitlletada que s’amuntegava al centre de la taula. Tots s’exclamen decebuts.
Z s’afluixa la corbata i s’eixuga la suor del front amb un mocador rebregat que es treu de la butxaca del pantalon. S’aixeca i abandona l’estança amb llàgrimes d’impotència als ulls.
3 comentaris:
Ja ho deia la meva àvia :Això són vuit i nous i cartes que no lliguen!!! Qui juga, i més a cartes, sap el risc de perdre, però continuen fins a perdre-ho tot....
Ai, el joc...tan divertit que és jugar pel plaer de jugar i hi ha qui no ho sap veure i perd o guanya sense saber que s'estan fent malbé.
el gran eugenio va clavar la situació en aquell acudit del "-me encanta perder al póker -¿y ganar? -¿ganar? ganar debe ser la ostia, tito!"
Publica un comentari a l'entrada