PREGÓ FESTA MAJOR OLÓ 2014

PREGÓ FESTA MAJOR SANTA MARIA D'OLÓ 2014

Benvolguts convilatans i convilatanes, veïns, veïnes, olonencs i olonenques, dignes autoritats d’aquest meu poble i vostre també.

Moltes gràcies a tothom per haver vingut a compartir amb mi aquest acte que significa el tret de sortida de la Festa Major d’Oló.

En primer lloc, vull manifestar la satisfacció que sento pel fet que m’hagueu convidat a pronunciar el pregó de La Festa Major d’enguany. 

Mai havia rebut un encàrrec així, d’aquesta dimensió i responsabilitat, i quan em van donar la notícia, em preguntava... i ara què diré? què puc aportar? Vaig pensar que no parlaria massa del moment actual. Primer, perquè aquests dies són hores de festa i alegria i segon perquè no vull ser portaveu d’unes dades que ja coneixeu i que és preferible deixar-les aparcades per centrar-nos en la Festa. 

M’han posat el llistó molt alt si penso en les persones que m’han precedit. Per això procuraré  llegir aquest escrit que he redactat, amb tota l’estima del món. Amb sinceritat i des de la humiltat. Sense ser pretenciosa ni voler res més que aportar un granet de sorra a la festivitat del nostre poble.

Vaig acceptar perquè suposava per a mi un repte interessant, una aventura nova i emotiva. I un agraïment. Sempre és grat retrobar-te amb el que és teu. Amb les teves arrels. I d’alguna manera contribuir a la festa fent una aturada ociosa per recordar episodis que ens són comuns. Perquè una festa és això, és deixar de banda les preocupacions, els malsdecaps i participar de la joia i l’alegria conjunta.

I com que sento que aquest moment no és únicament meu, com olonenca que sóc, voldria fer un viatge en el temps des que vaig néixer. Voldria que aquest pregó fos un quadre fet de pinzellades de records on poc o molt us sentiu identificats tots plegats.

No vull personalitzar-lo només en mi, la meva intenció és fer-lo extensiu a tota la meva quinta que d’aquí un parell d’anys en farem 50. Aquesta és la meva celebració! 

Per a tots aquells que no em coneixeu massa, em presentaré.

Sóc nascuda aquí Oló un divendres just de Festa Major. El 26 d’agost del 1966. He fet un camí semblant a alguns de vosaltres. Escola a Oló fins 4t d’EGB, segona etapa al Barnola d’Avinyó. Batxillerat i  universitat on em vaig llicenciar en Filologia Catalana. Em dedico a l’ensenyament des de fa 24 anys i sóc pedagoga per vocacació. Aquesta és la vessant que més pesa i potser la que més predico. 

L’altra és la meva part creativa i la menys coneguda. Quan tinc temps escric: Contes, poesia, novel·les...  Fa pocs anys vaig veure publicada una novel·la medieval que alguns ja heu llegit: Joies i dagues: centrada en un poblet que es diu Montamat i que en realitat està fixada al paisatge d’Oló. No podia ser d’una altra manera. Oló és el meu paisatge i el meu origen.

I parlant d’orígens...

Quan jo vaig néixer l’any 66, el franquisme ja ensumava les acaballes d’una ferotge dictadura. Va ser l’any que Manuel Fraga es banyava a la costa de Palomares a Almeria per demostrar que no hi havia perill de contaminació radioactiva. 

La televisió només tenia 2 canals: La primera i el UHF. S’emetien les sèries Bonanza, Embrujada i Els Picapedra. Vèiem Els Chiripitiflauticos i Manzinguer Z. 

La música de moda la protagonitzaven els Brincos amb aquella cançó “ con un sorbito de champange”, “yo soy aquel” de Raphael, i el “Black is Black” de Los Bravos. Els Beatles no deixaven de sonar a la ràdio amb aquella cançó “Yellow submarine”. D’altres, com The Mama’s and Papa’s, Los Pequeniques i cançons com “Juanita Banana” i “ Guantanamera” eren ben populars en aquell moment.

L’any del meu naixement va aparèixer el 850 com últim model de SEAT. Ja teníem el 600. Poc temps despres el 127, el 124, el Renault 12, el 8. El simca 1200...

Quan jo vaig néixer el Zoo de Barcelona va adquirir per 20.000 pessetes el goril·la albí Floquet de Neu, cosa que ens beneficiaria a tots els nens de la meva generació perquè teníem l’entrada gratuïta per coincidència amb la data.

Va aparèixer un moviment juvenil social vingut d’Amèrica: el hippies. Eren joves  que van surgir amb nous ideals com a protesta a la guerra del Vietnam.

A Barcelona, hi va haver un tancament al convent dels caputxins de Sarrià on es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudians de la Universitat. Conegut pel nom de la Caputxinada. A l'assemblea de constitució assistiren més de 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Jordi Soler Tura, Raimon Obiols, Monserrat Roig, Benet i Jornet... 

L’any que jo vaig néixer va morir Walt Disney i l’actor espanyol Pepe Isbert i va néixer la revista “Teleprograma”. 

Moments entranyables que la meva generació i jo vivíem una mica de rebot perquè les nostres vivències, on realment estaven centrades, eren a la vida quotidiana del nostre poble: Oló.

En aquell moment el capellà era mossèn Bacardit, l’alcalde el Jaumet del Pardols.

Tot girava entorn la vida de les fàbriques. La vida la marcava la fàbrica. Els horaris dels àpats, les festes... els regals que rebíem el dia dels reis...recordo el so de la sirena. Aquell timbre  ens condicionava a tots. Marcava els canvis de torn de la fàbrica i el ritme del dia a dia. Una alerta que ens posava en marxa en tots els sentits. 

Era un temps de totalitarisme. La democràcia era un somni que alguns ja ni imaginaven conèixer... i els que vam néixer en una dictadura ni sabíem què podria ser. Quedava en la ment de molts altres el resorgiment de la nova democràcia que trigaria uns anys a reviure fins la mort del dictador.

Moment de retard cultural, de normes, de censura. De llibres prohibits i, de pel·lícules amb petons retallats i diàlegs manipulats. Temps  de por confosa amb el respecte, de manca de llibertat, de repressió i masclisme, d’estancament, de files i cants feixistes, anys de desinformació i analfabetisme. De tancament. No viatjàvem gaire, com a molt fins Manresa o Vic. Recordo quan anava amb el Galtanegra a Manresa. Em semblava un viatge llarguíssim. Quan trigava? Més d’una hora? Hi havia un cartell al costat del conductor, l’Hilari, que deia: “prohibido escupir i molestar al conductor”. Era tan normal aquell cartell i ara em fa molt riure i una certa llàstima.

La meva infantesa va ser molt feliç malgrat la situació política. Fou una època on no vivíem amenaçats per cap perill quotidià. Els cotxes no tenien cinturó de seguretat, agafàvem el vespinu sense permís legal i la bicicleta sense casc. Sortíem a jugar i només tornàvem a casa per menjar i dormir, no fèiem activitats extraescolars, berenàvem pa amb oli i sucre i de vegades pa amb vi i sucre. Érem valents, deuria ser per la Kina Sant Clemente que ens enxufaven, que per cert tenia una graduació d’alcohol de 13 %. 

El carrer era nostre. Ens hi passàvem tantes hores jugant! Jugàvem a la xerranca, a rodar la corda, a patacons amb les imatges de les capses de llumins que desmuntàvem de casa, o a caniques. Ens encantava córrer en bici, fer cabanes, jugar a polis i lladres o a les gomes. Partides de piedra papel tijera, els jocs dels disbarats, a arrencar cebes, butifarra de pagès, el mocador o a manga media manga mangotero. Jocs de vegades molt agressius on ens feiem mal... però formava part de la nostra forma de jugar.

Els estius eren màgics. LLargs i curts alhora. Ens passàvem el dia al carrer.

Recordo les guerres entre nens de dalt els pisos i de baix els pisos. Preparàvem la lluita. Armats amb canyes i bastons ( alguns amb unes ballestes que es van posar de moda i que llançaven uns ganxets que robaven de les cortines metàl·liques de les portes de les cases) O les pistoles fetes amb agulles d’estendre la roba. Però no recordo que hi hagués un enfrontament directe massa terrorífic, alguns ferits potser... bah, danys colaterals com diuen ara quan es parla de víctimes!...Però en definitiva, eren més paraules que fets. O al menys així ho recordo jo, potser algú podria dir-ne molt més que jo d’aquelles batalles!

De fet, els de baix els pisos eren uns privilegiats, sobretot a l’estiu perquè ells tenien piscina i la resta de nens del poble no. Cosa que ens feia abaixar el cap i renunciar als ideals per posar-nos el banyador i demanar si podíem banyar-nos en aquella piscina de poc més de metre i mig de profunditat.  que jo sentia que era tan enorme com el mar. Allà vam aprendre a nedar. Ens hi passàvem hores... Eren dies de treva perquè quan hi ha altres prioritats la lluita pot esperar. El plaer i el divertiment abans que la guerra. I quan no era la piscina de baix els pisos sempre ens quedava la resclosa per fer una capbussadeta estiuenca!

L’escola era l’altre món. Un món ple de tendresa en el meu record. La nostra professora la Maibi. Els més grans tenien el Barrios... Quantes històries circulen sobre aquests mestres.

De la senyoreta Matilde guardem grans records. Com ens l’estimàvem... va ser ella qui ens va arrencar totes les dents que se’ns movien, amb un fil que es treia de la butxaca de la bata. Se’ns acostava i ens mirava la dentadura a través d’aquelles ulleres de cul d’ampolla que se li abaixaven fins la punta del nas i amb un moviment molt precís i estudiat, crak, dent fora. 

També recordo, posats en fila, quan ens donava “La papeleta” factura mensual que havíem de donar als pares, per pagar encara no sé què... I tants moments bonics i divertits.

Cursos barrejats, al voltant d’una estufa de llenya que cremava tots els dies d’hivern. Els pupitres arreplegats i de cara a una pissarra immensa plena de sumes, restes, divisions i dictados. Al damunt de la pissarra aquella foto del dictador que ens mirava amb un rostre superb i el crucifix. Al nostre darrere hi havia el Fondo, on hi havia els penjadors i on ens feia anar la Matilde quan ens castigava. Era un camí terrible fins allà, era com un Via Crucis fins el calvari. Semblava lluny! La percepció de l’espai és insòlita quan s’és petit.

Les hores de religió eren les més dures. Impartides pel Mossèn Freixa no podies fer el tanoca perquè podies rebre un mastegot dels que fan història. Aquell home alt de cabell rinxolat, amb ulleres i somriure de gairell, ens passejava amb el seu 600 sense límit d’aforament. 2,4,6,8,10... apilotonants de qualsevol manera ens divertíem encara que no puguéssim respirar només pel fet de pujar al cotxe. Home curiós...ho deixaré aquí...

Recordo els caps de setmana. jo com molts nens i nenes feia d’escolana... aplaudeixo la modernitat del mossèn que en aquest sentit no era sexista, malgrat que a les nenes només ens deixés encendre les estufes de l’església, passar la safata i fer el recompte dels diners obtinguts. El premi per la feina feta era 50 pessetes l’any ( 0,30 cèntims d’euro).  

El vermut després de missa era una tradició molt nostra. A cal Pei ningú hi faltava. Recordo aquells platets de variat i els berberetxus que feien perdre l’oremus. A cal Pei vam veure la primera televisió en color. Ui, tot un espectacle. Ho recordo com si fos ara. La primera vegada que vaig veure la tele en color feien futbol. Impressionant. Ara me’n ric perquè el color era tan pujat! el verd de la gespa era tan fort i desproporcionat que quasibé no es veien els jugadors! però era una meravella...

Les tardes de cine eren la nostra distracció dominical. A la mitja part corríem a fer cua a cal Pei per demanar un entrepà d’anxoves i caballa o de calamars que feien perdre el cap. Bosses de pipes i patates i brioxos i pa de pessic de cal Modest eren els nostres entreteniments mentre miràvem les pel·lícules.  

De vegades, teníem problemes per entrar. O bé perquè érem petits per veure la pel·lícula o bé perquè no teníem els diners. Intentàvem sempre colar-nos fent la gitza al Flores perquè ens deixés passar ni que fossin pel·lícules per adults. Teníem grans estratègies i normalment acabàvem tots a dins veient un món immens en aquella gran pantalla en blanc i negre. Ens colàvem no sé com encara. Ens perseguia per dins amb el lot a la mà i ens amagàvem entre el pati de butaques i poques vegades ens enxampava. Sempre vèiem pelis precedides pel NODO ( noticiario y documentales ) propaganda del règim franquista. Formava part de la nostra vida i normalitat.

Un dels dies més emocionants que recordo era el dia de la Festa Dels Avis. Mesos abans preparàvem unes actuacions que representàvem al cine per tots els nostres avis. A l’escenari, al fons i de cara al públic presidien l’acte les forces vives i més importants: l’alcalde, el mossèn, el metge i la guàrdia civil. Feien impressió: asseguts al darrere d’una llarga taula d’on penjava una bandera espanyola que anava de banda a banda. Tot el poble en pes anava a veure les espectaculars actuacions dels nens i nenes del poble.  Balls, acudits, malabars... petits fragments de teatre, tocades de flautes... Recordo quan entraven les famílies amb els avis de bracet i un somriure ample. Més tard, s’hi afegirien les actuacions del Moviment Junior.  

El Moviment Junior ens oferia la part lúdica, la part cívica i la part relacional. Ens reuníem tots els dissabtes al local de l’antic convent allà la costa. Teníem  una petita biblioteca d’on agafàvem els llibres que ens van marcar la infantesa: els 7 secrets, els cinco, els Hollister o els còmics del Cavall fort,... Un monitor ens dirigia a cada grup i ens proposava diferents activitats. Fèiem sortides a peu i les colònies. 15 dies fora de casa on vivíem aventures tan emocionants...

A la festa Major ens preparaven uns jocs de cucanya que sempre recordaré amb molta tendresa. Ens esforçàvem de valent per demostrar el nostre talent personal només per aconseguir uns caramels o un conte. Era època on el capitalisme encara no ens havia mossegat i vivíem amb poca cosa i valoràvem molt el poc que teníem. 

Els nostres monitors eren joves amb esperit activista social que es reunien a l’Espinal i allà feien les seves reunions clandestines oposades al règim franquista. Mai no ens van influenciar, però sabíem que escoltaven cançons reivindicatives del Llach, del Raimon... Nosaltres també hi havíem anat algun cop. Allà, tocàvem la guitarra i cantàvem plegats cançons vora el foc i fèiem activitats grupals molt divertides. 

Recordo la diada de Vilanova que després va passar a ser el Soler. Canviar d’espai va suposar canviar el nom de la festa. Va passar una nit de tempesta que plovia com mai i vam haver de traslladar-nos al Soler per refugiar-nos de la pluja. 

Al Soler, hi vam viure moments insòlits... invocàvem els esperits amb la guija... allò de moure un got amb el dit... i un dia especialment se’ns va aparèixer un esperit que molts dels que sou aquí recordareu com una nit especialment fantasmagòrica. 

Els estius eren època de recollir llenya per les estufes que cremarien a l’hivern. Quan arribava un camió per algun veí... hi anàvem ràpidament a fer una fila i ajudar a carregar troncs fins la barraca. La feina sempre era recompensava amb un berenar increïble a base de coca i fanta. Ens feia tant feliços fer aquella tasca. Ens ajudàvem moltíssim. 

Recordo la preparació de la foguera de Sant Joan. Es recollien diners per les cases, es comprava coca a cal Tutor i beures i celebràvem la festa al voltant del foc. O quan portàvem la torxa del Canigó... L'any 1966 just l’any del meu naixement,  el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. Recordo que un any, em van  anomenar pubilla i em van vestir de catalaneta junt amb el Joan de Cal Bola i vam anar fins Moia amb el Meari del Jaume Sala a recollir la torxa que venia del Canigó... quin moment de glòria i quina bajanada anar-hi amb un cotxe descapotat! S’apagava el foc!!!

I la festa de Reis...quina emoció tan gran i tan especial... Sóc adulta i encara noto aquella guspira d’innocència quan cada any participo de la festa. 

En aquell temps... Vivíem d’esquenes a la realitat però també ens afectava d’alguna forma. Recordo el dia que van assassinar el Carrero Blanco. Aquell que va volar pels aires dins el cotxe oficial... A la tele no feien dibuixos animats i semblava que s’acabava el món. L’assassinat de Puig Antic “al garrot vil” . El van assassinar un dissabte a les 12 del migdia a Barcelona. ETA era present en les converses dels adults encara que jo no entenia molt bé què volia dir tot allò.  Fins i tot, el 75 quan el dictador va morir vaig plorar... Recordo que la notícia ens la va dir la Maibi i ens ho va explicar d’una manera que em va afectar però quan ens va dir que no hi havia cole se’ns va passar ràpid la tristesa. “Españoles, Franco ha muerto”, deia Arias Navarro per la tele... frase que vam repetir els nens i nenes durant dies...

I després la democràcia, i el rei i l’Estatut i la constitució i tantes coses que hem viscut. Èpoques de canvis, de lluita, d’incertesa, de progressos, d’esperances, de reivindicacions... Fins ara que encara demanem tres-cents anys després de la desfeta de Catalunya, el dret a decidir què i qui volem ser. Tot canviarà un dia, perquè la història provoca això, canvis. 

Em sento molt orgullosa de ser d’Oló perquè som gent senzilla i treballadora. Gent sensata, hospitalària i servicial. Tolerant i respectuosa.

Oló és un poble de gent valenta i decidida. Oló és poble obert. Som una societat dinàmica que vetlla per la seva llengua i les seves tradicions. Ha quedat ben demostrat en diverses ocasions. 

I per demostrar que som gent de la terra, torna la Festa Major amb la força i l’energia de cada any. Aquells que vivim fora, però que sentim que Oló és el nostre poble, tornem per reviure cada any la festa. Per retrobar-nos amb el que és nostre. 

Futbol, ping pong, tir al plat, acordions, concerts per joves amb els nostres S’temple bar, balls, festa de l’escuma per petits, tradicions nostres com la trobada gegantera, batucada, castellers, sardanes, havaneres, exposició 1714 per recordar qui som i d’on venim i la cirereta final:  el musical; va d’òscars. Totes aquestes activitats, donem ple sentit al que significa la Festa. Alegria, il·lusió, participació i germanor.

Agraïm l’esforç que hi han abocat les persones que han organitzat aquesta festa del 14. Sense la seva empenta i voluntat no hauria estat possible. Darrera d´aquest programa de festes hi ha moltes hores de preparació, hores de nervis per si sortirà tal com ha de sortir. D´ inquietuds i de maldecaps i hores de son… Per tant, les persones hem de ser agraïdes i fer arribar el nostre agraïment als que ho han preparat participant vivament de la Festa.

Per finalitzar, recordar també que són moltes les generacions que han treballat per Oló.  Sempre amb aquell sentiment de fer-ho el millor possible. 

Quedarà la satisfacció d’haver treballat per al nostre poble i per al servei als altres. Dono les gràcies també a tots ells.

No m’extendré més, només acabar dient que gaudiu plenament de la Festa.  

Moltes gràcies i que comenci la Festa Major!

Virgínia Palomo  2014